Divulgar en vers

Prova d'entradeta xxx xx xxx xasdjfkasjdklfjkaslñd ajskdlñ fjklasñ djfklñ asjkdlfñ jakslñd fjklañs djfklñ asjdkflñ ajskdlñf jkaslñ dfjklña sdjfklñ ajskdlñf jaksdlñ fjklñas dj.

«Divulgació rima amb frustració». Crec que això és el que pensa molta gent de ciència en veure alguns dels documentals que es programen a la televisió i a les plataformes. I, per desgràcia, és també el que pensen sovint les persones que han fet aquests documentals, desitjant haver tingut més llibertat artística i menys exigències divulgatives.

Els documentalistes culpen de les seves penes a l'aridesa dels temes científics, els científics es lamenten de la naturalesa banalitzant de l'audiovisual, i, uns per altres, acaben entregant al públic unes peces de les que no se senten satisfets.

Des del meu punt de vista, tanta frustració compartida es fonamenta en un punt de partida erroni: considerar que els documentals de divulgació científica haurien de ser una mena de versió festiva i entretinguda dels mil·limetrats articles que es publiquen a Science o Nature.

Aquesta visió porta implícita l'exigència de doloroses renúncies per part dels dos bàndols: als científics els obliga a rebaixar les seves expectatives de profunditat i exactitud; als documentalistes, a fer concessions respecte a la seva llibertat expressiva. Difícilment un matrimoni serà feliç si per casar-se cadascú ha de renunciar a allò que més valora.

Jo crec que tot és torna més interessant si desterrem aquesta concepció dels documentals com a succedanis descafeïnats de conferències i revistes acadèmiques i comencem a veure'ls com a veus lliures i autònomes que, gràcies precisament a aquesta llibertat, poden oferir perspectives originals sobre la pròpia activitat científica.

Un bon exemple d'una obra que ha gaudit d'aquesta llibertat és el documental Fauna, de Pau Faus, que retrata la vida al centre IRTA-CReSA, dedicat a la investigació amb animals. Com que no s’hi exposen grans teories, no hi ha experts parlant a càmera davant d'una pissarra plena de números i el seu títol no conté les paraules "misteri", "meravella" ni "descobriment”, potser alguns no el considerin un documental de divulgació científica. Però és una pel·lícula documental que desperta l'interès pels processos de la ciència, mostra les contradiccions ètiques que es plantegen durant la recerca i no deixa indiferent a cap espectador. Tot això ho aconsegueix mitjançant una hàbil combinació de les eines del documental (paciència, observació i empatia) amb les de la narrativa clàssica (personatges que tenen objectius i s'enfronten a dificultats per assolir-los). I també amb una bona dosis d’humor, que va passant del blanc al negre, generant alternativament incomoditats i somriures.

Dubto que Fauna sigui la pel·lícula que els responsables de l’ICREA-CReSA haguessin imaginat com a documental de divulgació sobre la seva tasca científica. Però tinc la sensació que no se senten frustrats amb el resultat (que sens dubte els ofereix una inesperada i valuosa visió de la feina que fan). D’altra banda, estic segur que el director també està satisfet amb una obra en què ha pogut explorar el tema sense renunciar als recursos expressius propis del seu llenguatge.

La recompensa, tan per uns com per altres, ha arribat recentment amb la programació de la pel·lícula dins l’històric espai Point of View de la PBS americana. D’aquesta manera, Fauna es converteix en el primer llarg documental en català inclòs dins aquesta programació, per on han passat pel·lícules de Michael Moore, Frederick Wiseman, Laura Poitras o Agnès Varda.

En la seva millor versió, els documentals científics esdevenen grans estímuls intel·lectuals i emocionals per al públic. El seu èxit no rau en igualar la precisió expositiva d’un article acadèmic, sinó en generar intenses connexions emocionals amb el seu tema i en estimular la curiositat genuïna que molts documentals mal anomenats "divulgatius" només aconsegueixen anestesiar. Quan no la veiem com un límit frustrant, «divulgació» rima amb «excitació».