Listening is the message

Originally published in Catalan at NÚVOL, June 17th 2023

“¿Què n’espero d’aquesta comissió? Que deixeu el mòbil i ens escolteu”. Això és el que va demanar als diputats un dels compareixents a la comissió d’investigació que tractava la pederàstia a l’Església. Com que és poc freqüent sentir un ciutadà ras esbroncant un grup de polítics electes en seu parlamentària, l’episodi va aconseguir fer-se un lloc entre els titulars del dia, generant comentaris de tota mena sobre la ganduleria dels polítics, la immunitat de l’Església o la inoperància de les comissions d’investigació.

A mi l’episodi em va portar a preguntar-me d’una manera general per la qualitat de l’escolta a la nostra societat. Potser perquè fa molt temps que em preocupa aquesta qüestió, em va semblar que els retrets del compareixent no es dirigien només a quatre diputats que miraven el whatsapp, sinó al conjunt d’una societat on el valor de l’escolta cotitza a la baixa.

Hi ha moltes maneres d’escoltar. Aquí m’interessa subratllar aquell tipus d’escolta en què el fet d’escoltar transmet en sí mateix un senyal de respecte i d’atenció. Quan es practica, la persona escoltada se sent reconeguda, inclosa, encoratjada a expressar-se i estimulada a escoltar recíprocament. És el tipus d’escolta que fomenta un vincle positiu entre individus (o entre individus i institucions) i que és a la base de qualsevol organització democràtica.

Afortunadament, són incomptables les situacions on aquest tipus d’escolta es practica a diari, però em temo que el contrari també és cert: les escenes en què brilla per la seva absència són per tot arreu, i jo diria que estan en preocupant expansió.
La política mediàtica, plena de preguntes que no es responen, mentides que no es desmenteixen i insults generalitzats que minen la possibilitat del diàleg, ens ofereix diàriament un curs complert d’anti-escolta. No es pot dir res gaire millor de gran part de les tertúlies televisives i radiofòniques, suposades àgores de deliberació democràtica en les que, paradoxalment, la qualitat més premiada sovint és la sordera manifesta cap als arguments dels “adversaris”.

Encara pitjor és el cas de moltes empreses o administracions que, a base de respostes automàtiques, protocols impossibles i jerarquies de tota mena s’han convertit en autèntics monuments a la sordesa institucional: d’una banda, generant dinàmiques que dificulten la comunicació interna dins la pròpia organització; i de l’altra, substituint l’autèntica escolta per un simulacre inoperant i mediocre d’atenció al client.

Per acabar-ho d’adobar, en l’àmbit de les relacions personals les coses tampoc no són gaire millors. La ubiqüitat de les pantalles i les xarxes no afavoreixen les actituds d’escolta atenta, com tampoc no ho fa el clima generalitzat de manca de temps i saturació informativa. Segons sembla, cada vegada és més freqüent acomiadar un treballador o trencar una relació sentimental mitjançant un breu missatge de text sense torn de rèplica. Això indica un nivell de deshumanització molt vinculat amb l’al·lèrgia a l’escolta curosa (i als impulsos empàtics que sol generar).

No sóc ingenu. No crec que es pugui (ni que calgui) anar pel món oferint una pacient escolta de terapeuta a qualsevol persona que necessiti esplaiar-se. Però sí que penso que hauríem de trobar mecanismes que ens fessin sentir més ben escoltats en tots els àmbits. Una societat amb greus dèficits d’escolta s’allunya del benestar enlloc d’apropar-s’hi.
Que algú ens escolti quan ho necessitem pot orientar-nos a la vida, fer-nos partícips d’un col·lectiu, minimitzar els nostres errors o resoldre’ns un problema. Dins una organització, les bones dinàmiques d’escolta milloren l’eficiència i la cohesió. En casos extrems (violència de gènere, impulsos suïcides, etc…) una bona escolta d’emergència arriba a salvar vides. Reforçar les bones pràctiques d’escolta, tant a nivell individual com institucional, tindria conseqüències positives a tots nivells (no només psicològiques, sinó també laborals, organitzatives i econòmiques). Les bondats de l’escolta són tan nombroses que hauria d’aparèixer als titular cada dia, no només en motiu d’algun incident parlamentari.

Cada dia participem d’un pols inacabable entre l’escolta i la sordesa social. Fent que familiars, veïns, pacients, alumnes, usuaris o companys de feina se sentin escoltats empenyem en la direcció correcta; jugant al Candy Crush als escons del Congrés, en la pitjor.

¿Què n’espero d’aquest article? Que deixem el telèfon i ens escoltem.